Brasillach, Mias i Maillol, tres catalans universals

Font: http://catxhis.com/2012/01/08/brasichall-mias-i-maillol-tres-catalans-universals/

Brasichall, Mias i Maillol. Tres catalans universals.

Tres Catalans del Rosselló, europeistes i dretans. En Brasillach, en Mias i en Maillol representen la catalanitat més ferma, la intel·lectualitat de la civilització Occidental al Nord català. Tres nord catalans que representaren lo bo i  millor de la cultura catalana a la França d’entreguerres. Tres francesos amb sentiment europeista i amics d’Espanya. Tres catalans políticament incorrectes i que volem rescatar del menys teniment.

Incòmodes pel nacionalisme separatista, eliminats pels ideòlegs d’esquerra, odiats pels alliberadors comunistes, perseguits per la seva militància dissident, oblidats pels inquisidors de la democràcia marxista, censurats pels bocamolls liberals. Brasilach i Maillol foren assassinats a la fi de la IIª Guerra Mundial pels nous amos de l’ordre mundial, en Mias va fugir a l´Espanya Franquista per evitar ser eliminat pels partisans comunistes.

La Catalunya intel·lectual del Sud, avui subvencionada i manipulada, morta i rapinyada pels separatistes, erma de líders capaços de fer-la ressorgir del seu abatiment físic i moral; castrada de valors i sense esma de redreçar dins del seu destí natural, hispànic e imperial; avui sojornada a interessos de rapinyaires politics i aprofitats miserables. La Catalunya dels hereus d´en Macià i Companys oblida als seus millors fills. Ni Balmes ni Pla, ni Verdaguer, ni Dalí ni D´Ors mereixen el record dels malfactors capdavanters de la trista Catalunya. Oblit total mereixeran, a ulls dels amos de la “intelligentsia” mediàtica catalana, tres nord-catalans acusats de col·laboracionisme amb els Alemanys.

Brasillach el poeta e intel·lectual, en Mias el polític e ideòleg de la “Catalunya del Nord”, en Maillol l’artista per excel·lència. L’esquerra que ahir i avui dicta les normes polítiques i morals, els comissaris de la ideologia única i marxista ens deixà orfes de referents, oblidant als catalans més universals de la Catalunya del Nord i enaltint la mediocritat dels llepaculs llefiscosos i paràsits a sou que avui formen l’anomenada “cultureta catalana”

Revelats contra la farsa i la misèria marxista, recordem a Mias, Brasillach i Maillol. L’honor per ells i el nostre menyspreu pels sàtrapes i golafres del seu ordre mundial.

Adjuntem una petita biografia per homenatjar-los.

 

Robert Brasillach, (Perpinyà,  1909 i afusellat el 6 de febrer de 1945 al Fort de Montrouge). Escriptor, periodista, poeta i crític de cinema. A principis dels anys trenta, Brasillach va començar a col·laborar regularment al diari L’Action française i a L’Étudiant français; així com el 1937, passà a dirigir el setmanari “Je suis partout”, on hi publicà articles de gran profunditat ideològica i fou un dels més reconeguts intel·lectuals i home de lletres de dretes de la França d’entreguerres. Va escriure desenes de llibres i poemes, destacant: “Présence de Virgile”, “Le Voleur d’étincelles”, “Le Procès de Jeanne d’Arc”, “ L’Enfant de la nuit,”, “Portraits. Barrès, Proust, Maurras, Colette, Giraudoux, Morand, Cocteau, Malraux”, “Histoire du cinéma”, Le Marchand d’oiseaux”, “Animateurs de théâtre”, “Les Cadets de l’Alcazar”, “, Les Sept couleurs”, “Histoire de la guerre d’Espagne”, “Notre avant-guerre”, “Poèmes, Balzac”, entre moltes d’altres. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, va donar suport al bàndol franquista, fins al punt d’arribar a desplaçar-se a Espanya, i va escriure sobre els fets de l’Alcàsser de Toledo. El 1940, després que els alemanys envaïssin França, Brasillach, reclutat per a l’exèrcit, fou fet presoner; ara bé, el 1941, a causa de les seves actituds polítiques, va ser alliberat i tornà a França, on defensà la idea d’un feixisme a la francesa, que no fos un simple calc dels models alemany o italià. Partidari de Petain, el 1943 deixà el càrrec de director de “Je suis partout”, que continuà el conegut col·laboracionista Pierre-Antoine Cousteau (Saint-André-de-Cubzac 1908- París 1958, periodista i germà de Jacques-Yves Cousteau i membre de la “Milícia Francesa”). Després dels desembarcaments aliats de Normandia i Provença, Brasillach no intentà fugir ni a Alemanya ni a Espanya, sinó que es quedà a França. Llavors, les noves autoritats franceses, veient-se incapaces de localitzar-lo, arrestaren la seva mare, amb la qual cosa, Brasillach va decidir lliurar-se a la Prefectura de Policia de París. El van empresonar on, processat el 19 de gener de 1945 per col·laboració amb l’enemic, va ser condemnat a mort. El seu advocat defensor, Jacques Isorni, s’ocupà mesos després de la defensa del mariscal Pétain. L’execució de Brasillach fou una concessió del General De Gaulle als comunistes, negant-se al perdó i amb la complaença i entusiasme dels antics col·laboracionistes i reconvertits al marxisme en Camus i Sartre. La repressió dels “alliberadors” fou brutal a la Catalunya Nord dirigida pels comunistes, amb milers de detinguts (només a Perpinyà 4.000 catalans detinguts i depurats (l´epuration), torturats i rapats, centenars de execucions, i casos com el del Pare Niort Lleó (Perpinyà 1880- 1944, sacerdot de Talteüll, enfrontat amb els comunistes locals i en especial al mestre del poble, aquest el denuncià i el feu assassinar): “A Perpignan, quatre mille suspects sont soumis à des traitements horribles. L’abbé Niort, de Tautavel, âgé de 65 ans, a le thorax enfoncé et les côtes cassées. On lui arrache les ongles, les cheveux et des morceaux de chair avec des tenailles. Condamné par une cour martiale, on doit lui faire des piqûres pour qu’il tienne jusqu’au poteau. Dès qu’il s’effondre, la foule se précipite sur son cadavre. Des femmes frappent le mort. D’autres urinent sur lui. Quelques mois plus tard, l’abbé sera réhabilité à titre posthume”. A la fi de la IIª Guerra Mundial s’establiren els comitès de depuració a tota França liderats pels membres del PCF i altres “Resistents”. El comitè de depuració dels “intel·lectuals” francesos del “Comitè National des Escrivants” (liderat pel comunista Louis Aragon a les ordres de la URSS i conegut com “Le Gran Inquisiteur” i amb la col·laboració entusiasta d’artistes com en Picasso) i la seva “Comission d´Epuration” va elaborar una llista de 165 intel·lectuals i artistes francesos acusats de col·laboracionisme i que devien ser eliminats seguint les pautes stalinistes. El llistat era encapçalat per en Robert Brasillach (i entre d’altres a la llista hi figuraven els escriptors Louis-Ferdinand Celine, Bernard Grasset, Henry de Montherlant, Paul Chack, Robert de Nöel, Jean Luchaire, Alain Labreaux, Paul Ferdonnet, Maurice Bardèche, Lucien Rebatet, George Simenon, Abel Hermant, Jean Marquès-Rivière, René Benjamin, Alphonse de Châteaubriant, Henri Beràud, Pierre Drieu de la Rochelle, Jean Anouilh, Henri Decoin, Georges Suarez, Sacha Guitry, Jean Cocteau, Jacques Chardonne, els musics Alfred Cortot, Germaine Lubin, Serge Lifar, Max d´Ollone, els cantants Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trenet, les cantants Léo Marjane, Edith Piaf, la ballarina Solange Schwartz, els directors de cinema Alfred Greven, Henri-Georges Clouzot, Marcel Carné, Pierre Fresnay, els actors i actrius Jean Mamy, Danielle Darrieux, Albert Préjean, Viviane Romance, René Rocher, Robert Le Vigan, Cécile Sorel, Alice Sophie Cocéa, Ginette Leclerc, Mireille Balin, Léonie Marie Julie Bathiat coneguda com “Arletty”,  l’escultor Aristades Maillol, els pintors André Derain, Kees van Dongen, Maurice Vlaminck, la dissenyadora Coco Channel,  etc), tots ells detinguts, molts torturats i altres assassinats. Incloïa la llista els occitans Jean Giono (Manòsca 1895-1970. Escriptor i guionista. Un gran nombre de les seves obres tenen per a marc el món camperol provençal. Inspirada per la seva imaginació i les seves visions de la Grècia antiga. Detingut el 1944 i engarjolat); Marcel Henri Jouhandeau, (Garait 1888 – Rueil-Malmaison 1979. Escriptor i conegut com “Marcel Jouand”);

Alfons Miàs i Dejaule (Els Banys d’Arles i Palaldà, 1903 – Barcelona, 1950) Polític i escriptor. Ideòleg i «apòstol» del catalanisme nord-català als anys 1930 i defensor de la unificació de Catalunya. Milità en formacions dretanes com “l’Association Catholique de la Jeneusse Française” i la “Ligue d’Action Française”, de l’occità Charles Maurras, i des de 1935 treballà com a secretari a l’alcaldia de la seva població natal. Inventà el terme “Catalunya del Nord” per designar les terres catalanes de l’Estat Francès. Es convertí al catalanisme el 1930 arran del seu casament amb una jove barcelonina. Començà a fer conèixer les seves conviccions en el diari local “Le Courrier de Céret”. Mias fou també un pedagog a través dels cursos públics i gratuïts de català que impartí l’any 1933 als Banys d’Arles però també gràcies a les seves publicacions : Histoire résumée de la Catalogne Française el 1933 i Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps el 1935,  Fundà el primer moviment catalanista a Catalunya del nord, la «Joventut Catalanista de Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir» als anys 1930. Creà i esdevingué redactor en cap de la revista catalanista “Nostra Terra”, l’estiu de 1936, que agrupà joves intel·lectuals nord-catalans com Abdon Poggi, Joan Amade, Lluís Basseda, Roger Grau, Josep-Sebastià Pons, Enric Guiter o Pere Ponsich. Aquesta publicació assolí més de mil abonats. Exercí de secretari de l’Ajuntament de Palaldà i dels Banys d’Arles, al Vallespir, durant la segona guerra mundial. Bon coneixedor de la llengua occitana, adherí a l’ideal de comunitat catalano-occitana escrivint a la revista Occitània i esdevenint Mantenidor del felibritge a Catalunya. Col·laborà amb el règim de Vichy i simpatitzant del nacionalsocialisme amb la seva màxima: “dans la voie de Mistral et du Maréchal Pétain”, hagué d’exiliar-se a Barcelona l’any 1944, on fou acollit pels seus familiars de la Falange que residien a Figueres (els seus cosins na Lluïsa Busquets i Martinell i Josep Maria Elorduy i Buscarons –mestre i cap del Frente de Juventudes-), i recolzat pel règim franquista com un compatriota fugit per evitar la seva mort com a represàlia per la col·laboració amb el règim de Vichy. Morí a Barcelona l’any 1950. Va escriure “Histoire résumée de la Catalogne Française” i “Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps”.

Aristides Bonaventura Joan Maillol (Banyuls de la Marenda 1861 – 1944). Escultor, pintor i gravador, conegut com “Arístides Maillol”. A l’edat de tretze anys pinta una marina, el seu primer quadre. Als 18 anys publica una revista, La Figue; ell n’és l’únic redactor, l’impressor, l’il·lustrador. Després d’una estada a Perpinyà, marxa a París, on després de moltes temptatives és admès el 1885 a l’École des Beaux-Arts; és en aquesta època quan passa més penúries i quan fa amistat amb Antoine Bourdelle i Paul Gauguin. Va ingressar en el grup del nabís i durant una primera etapa va fer pintures i ceràmiques d’estètica nabí. Comença a interessar-se pels tapissos i en fa diverses exposicions, però el treball de la tapisseria li afecta la vista i l’obliga a abandonar definitivament aquest art. És quan es dedica exclusivament a l’escultura; molt influenciat pel seu amic Gauguin, les seves escultures tenen un caràcter alhora solemne i senzill, amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení. El 1905 li arriba l’èxit al Saló de l’Automne, on hi exposa la Mediterrània. A partir d’ací, fa exposicions a París, Nova York, Berlín, Chicago, etc. Protegit del franco-Alemany Comte Harry Kessler, li fou el seu mecenes i protector. La col·laboració de Maillol amb Kessler fou la base de la acusació que li feren els “progressistes” d’espia i de pro-alemany durant la Iª Guerra Mundial El 1940 va fer la seva darrera estàtua: L’harmonia, que no arribarà a acabar. La seva musa fou la russa d’origen jueu Dina Vierny (Chisinay 1919- París 2009), col·laboradora de la resistència a la qui Maillol li salvà la vida al alliberar-la de la presó gràcies als seus contactes amb els nazis. Maillol “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes” i afirmava: “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. Fou un destacat simpatitzant del govern de Vichy, amic íntim de l’escultor alemany i pro-nazi Arno Breker i acusat de col·laboracionista, les seves obres foren proscrites a la fi de la IIª Guera Mundial. Fou assassinat per elements del “Partit Comunista Francès”, sent la seva mort oficial degut a les ferides d’un accident de tràfic (“Aristide Maillol meurt le 27 septembre 1944 non pas d’un accident de voiture comme le laisse croire la version officielle. Considéré comme colla à la Libération parce qu’il était l’ami du sculpteur Arno Brecker, Aristide Maillol est embarqué de force dans une voiture, conduit en forêt de Fontainebleau, on fait tomber un arbre sur la voiture (témoignage du peintre Ray Thiallier”). La seva mort fou produïda per membres de la resistència quan anava a defensar al seu fill Josep Rafael Maillol (Banyuls 1896-1972, pintor), acusat de ser membre de la “Milice Française”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s